"L'illa de l'holandès"

·Per a començar vaig a posar la biografia de l'autor, Ferran Torrent:

Ferran Torrent (Sedaví, l'Horta, 30 de maig de 1951). Escriptor i periodista. És un dels escriptors en valencià actuals més reconeguts i amb major xifra de vendes. Des dels seus inicis ha sigut conscient dificultats culturals i lingüístiques del País Valencià, però, en certa manera, el seu èxit representa la culminació de la normalització lingüística als territoris de parla catalana.Un dels trets més característic dels seus escrits és que fa ús de les variants valencianes. El gènere que més ha treballat és el de la novel·la negra. A més, col·labora cada dissabte i diumenge al programa de ràdio La Primera Pedra de RAC1 des de fa diversos anys.

Educat en un col·legi de jesuïtes, va començar la carrera de Dret però la va deixar. Es dedicà durant anys a treballar en qualsevol faena: venedor, representant comercial i d'altres oficis, fins que l'èxit literari li va facilitar dedicar-se només a escriure.

Aquesta cita és una bona mostra del seu caràcter i manera d'enfrontar la vida:

"Sempre m'han posat nerviós els puristes de tota mena: els de la llengua, els de literatura i els de tot. La veritat és que m'inspira més un antre que un ateneu. I m'ho passe millor, més ben dit, molt millor entre dones de qualsevol tipus que entre savis i intel·lectuals. Preferisc els bordells a les cadires d'una acadèmia. Els intel·lectuals i els polítics són les espècies que més m'avorreixen."

·Ara, l'anàlisi de la seua obra literària:

Començà amb una novel·la, La gola del llop (1983), escrita en col·laboració amb Josep Lluís Seguí i signada sota el pseudònim Pere Lavaca.

Assolí l'èxit de públic amb la sèrie de novel·la negra protagonitzada pel periodista i exboxejador Hèctor Barrera i el detectiu Butxana. No emprenyeu el comissari (1984), Penja els guants, Butxana (1985), Un negre amb un saxo (1989). Els dos protagonistes, amb l'ajuda d'un grupet de xoriços, s'endinsen als obscurs i intricats ambients de la prostitució i la delinqüència valenciana. La serie continua en Cavall i rei (1989). L'any de l'embotit (1993) és una novel·la d'humor amb ingredients de sèrie negra que pretén ser una sàtira sobre el món de la premsa i la política. Gràcies per la propina va ser guardonada amb el premi Sant Jordi 1994. En paraules del mateix autor, aquesta autobiografia novel·lada al cinquanta per cent li va permetre enfrontar-se als seus propis dimonis interiors.

A La mirada del tafur (1997) toca per primera vegada el tema del joc a la València dels anys finals del franquisme. Al cau d'una cafeteria regentada per dos germans, s'hi junta una timba de pòquer formada per un coronel de l'exèrcit, un comissari torturador, un macarra i un dels dos amos del garito, Ferran. Un atemptat anarquista, un assassinat i un cadàver que desapareix mostren un ambient polític i social corrupte, on la impunitat és possible.

L'illa de l'holandés (1999) presenta un escriptor i professor universitari d'idees marxistes deportat en una illa propera a la costa mediterrània. Hi troba un món gairebé aïllat, on l'amistat i la conversa són més importants que els esdeveniments polítics que estan succeint a la península, a l'Espanya franquista que s'enfonsa i desapareix.

Va rebre el guardó de la crítica de Serra d'Or per Societat Limitada (2000) amb la qual començà una anàlisi sobre la València actual, continuada amb Espècies protegides (2003) . La trilogia finalitza amb Judici Final. Societat limitada mostra els aspectes tèrbols del finançament dels partits polítics, les maniobres en l'ombra dels qui ocupen el poder, l'especulació sagnant dels constructors i la destrucció d'espais naturals que en resulta a un món sense escrúpols. A Espècies protegides utilitza de nou la figura de Juan Lloris, un empresari de la construcció que vol convertir-se en personatge social a través de la política i del futbol, per continuar disseccionant amb precisió de cirurgià l'època actual. A Judici Final, a més d' antics personatges, un ex-militant del IRA entrarà en escena. Només Socis (2008) es podria considerar la continuadora de l' abans esmentada trilogia. (2006) .

Quasi un llibre de viatges, Living l'Havana (1999), és la visió d'un turista com Ferran Torrent que recorre L' Havana desmuntant els tòpics de la Cuba actual: els hotels i restaurants emblemàtics, la prostitució com a forma de sobreviure, els havans, la gastronomia...

Torrent recupera les figures del comissari Butxana i del periodista Barrera, protagonistes de les seues primeres novel·les a Cambres d'acer inoxidable (2000). Recorren els ambients més perillosos i foscos de la València de final de segle on poques coses han canviat.

La vida en l'abisme, va ser finalista del Premi Planeta 2004. La versió catalana ha estat feta pel mateix autor. Sobre el fet que haja escrit en castellà i la polèmica que ha creat al món de les lletres catalanes, Torrent ja hi havia respost en una entrevista al diari El País feta quatre anys enrere: No ha pensat mai a passar-se al castellà? Si m'ofereixen el Premi Planeta, sí. Me'l donen, recull els 50 quilos i me'n torne a casa. No li sembla?. D'altra banda, ha escrit en castellà com fan habitualment l'escriptor basc, Bernardo Atxaga, o els gallecs Suso de Toro i Manuel Rivas. Aquesta novel·la ha guanyat també el Premi de la Crítica Literària Valenciana, organitzat a la ciutat d'Alcoi per l'Associació Valenciana d'Escriptors i Crítics Literaris.

Tres novel·les han estat portades al cinema sota la direcció de Francesc Bellmunt: Un negre amb un saxo, Gràcies per la propina, L'illa de l'holandés.

Com a prosa assagística podria considerar-se Tocant València (1995). Recopila i organitza els articles publicats a la revista El Temps tant les columnes escrites pel mateix autor com les converses mantingudes amb els periodistes Miquel Alberola i Vicent Martí. Repassa el seus ambients personals, València i les seues rodalies, la passió que sent per la boxa i tot allò que envolta aquest esport, la qüestió lingüística valenciana, el nom i l'ús del valencià, les seues idees polítiques d'esquerres però gens dogmàtiques com és el Torrent escriptor i novel·lista.

També ha escrit teatre amb Carles Alberola: O tu o res (1991), Nit i dia (1993). Ha participat com a guionista de cinema en tres pel·lícules sobre novel·les seues (Un negre amb un saxo, Gràcies per la propina i L'illa de l'holandés)i a la pel·lícula El complot dels anells.

La Institució de les Lletres Catalanes el va nomenar Escriptor del mes a l'abril de 1996.

D'altra banda, com a periodista, és constant la seua presència als mitjans de comunicació a través d'articles, cròniques i comentaris a diaris com El País, La Vanguardia o El Temps , a programes de ràdio i televisió (TV3, Catalunya Ràdio, Radio Nou).

El mateix Ferran Torrent reconeix que una de les majors dificultats quan escriu és el model de llengua. Ha volgut fer-la propera a la parla del carrer però sense allunyar-se de la normativa. Davant la diglòssia valenciana, l'aposta de Torrent per escriure en valencià fou arriscada. S'ha convertit en un narrador acompanyat pel reconeixement públic i el nombre de lectors.

·Breu resum del llibre:

El context de la història és l'any 1696, en plena dictadura. El protagonista s'anomena Lluís Dalmau, i és un professor universitari que va ser confinat a una illa per les seues activitats polítiques d' idees contràries a un règim dictatorial. A l'illa no viu molta gent, i el propietari és un home holandès que ningú coneix. Els habitants estan molt agraïts perquè si l'holandès no haguera comprat l'illa ara s'hauria convertit en un lloc turístic, però com que no el coneixen no poden agraïr-li-lo. Dalmau al principi vol escapar de l'illa quan abans però poc a poc va agradant-li més tota la gent i el lloc tan pur i tranquil on es troba, i fins i tot se n'enamora d'una atractiva agricultora anomenada Feli, que abans havia tingut un idili amb "el belga", un misteriós personatge amb qui al final no va poder establir una relació d'amor.

·Com que aquest llibre va ser representat en una pel·lícula, vaig a posar la direcció d'algunes crítiques que van escriure sobre ella:

http://www.encadenados.org/n26/isla_holandes.htm (en castellà)

http://www.cinestrenos.com/cartelera/critica/holandes/holandes.htm (en castellà)



· El protagonista del llibre és confinat a l'illa per les seues idees contràries al règim dictatorial, per açò vaig a posar un text on m'ha paregut que s'explica bastant bé el nostre període de dictadura i totes les seues etapes, entre 1939 i 1975; El Franquisme:

Entre 1939 i 1975, el general Franco, vencedor de la Guerra Civil, imposarà un règim dictatorial de caire feixista. El sistema polític que funcionava a la "zona nacional" durant la guerra va estendre's per tot l'Estat a partir del 1939. Es tractava d'un nou règim per als vells grups dominants. El règim franquista s'assentava sobre un exèrcit vencedor i era recolzat pels grans terratinents, l'oligarquia industrial i financera i per la major part del clergat catòlic. El nou Estat es caracteritzarà per ser antiliberal, anticomunista, totalitari, catòlic i nacional-sindicalista.

Durant aquesta època podem distingir quatre grans períodes:

Primer període: 1939-1951. Són anys d'autarquia econòmica i d'aïllament internacional.
A l'estil dels règims totalitaris, el franquisme procura superar la difícil postguerra tancant-se en si mateix, per convicció i pel rebuig que troba a fora. En aquests primers anys, el règim comença una intensa repressió política i cultural amb l'objectiu d'eliminar qualsevol signe de manifestació democràtica i d'oposició als principis ideològics franquistes.

Segon període: 1951-1959. Encara en plena postguerra, la nova conjuntura internacional permet que el règim sigui reconegut internacionalment; a canvi, es veu obligat a anar liberalitzant a poc a poc la seva economia. El canvi econòmic no va acompanyat, però, d'una liberalització política autèntica.

Tercer període: 1959-1973. Són els anys del "miracle" econòmic espanyol, amb un desenvolupament econòmic notable, però força desequilibrat, que va tenir un fort impacte demogràfic i social. Malgrat tot, l'expansió econòmica tampoc serveix per canviar l'estructura política, que segueix aferrada, amb poques variacions, a la mateixa ideologia amb què es va forjar.

Quart període: 1973-1975. Els últims anys del franquisme són anys de crisi, tan política com econòmica. La mateixa crisi biològica del dictador farà la resta per fer caure definitivament el règim. Amb la mort de Franco, pel novembre de 1975, s'obria el camí cap a una monarquia parlamentària.

Durant tota aquesta època, l'oposició al règim es va anar encarregant d'anar minant el règim. Les forces polítiques i sindicals clandestines, juntament amb l'acció de diversos col·lectius de la societat democràtica espanyola, van anar afeblint la base social del règim i van ser una peça clau en el procés de transició de la dictadura a la democràcia.

[El primer paràgraf del text que he posat en color roig ens mostra amb quines idees es forma el franquisme i com des del principi es comença amb la repressió i eliminació de qualsevol oposició al règim; i el segon paràgraf de color roig pertany a l'època del llibre, i diu al final que segueix amb la mateixa ideologia, és a dir, amb la seua intenció d'acabar amb qualsevol manifestació democràtica, com ocorreix en el llibre amb el protagonista, que el confinen per a que les persones que havia al seu voltant no prengueren els seus pensaments revolucionaris i es rebel·laren en contra del règim dictatorial.]



· Ara he decidit posar una entrevista de l'autor d'aquest libre, Ferran Torrent, però no parlant d'aquest llibre en concret, perquè no he trobat ninguna, sino presentant altre llibre ("Només Socis"), encara que parla un poc de tota la seua obra. Es divideix en tres parts:

1ª- http://www.youtube.com/watch?v=rGL9egNelZg

2ª- http://www.youtube.com/watch?v=gICgh19HqL0&feature=related

3ª- http://www.youtube.com/watch?v=y_VRuhyHbp0






Per a acabar, dir que m'ha agradat bastant el llibre, encara que quan vaig llegir la sinopsi vaig pensar que no m'agrairia massa, per açò de que parla del règim dictatorial. Jo vaig creure que tindria un tema més històric que altra cosa, però quan he anat avançant m'he adonat que dins hi ha molts altres temes per a descobrir, com ara l'amor, el misteri, etc.

Opinió i coses relacionades amb el llibre

Avui vaig a posar la meua opinió del llibre, articles, coses amb què he relacionat el llibre, etc.


OPINIÓ PERSONAL
Aquest llibre m'ha agradat bastant, encara que en alguns capítols s'exagera el caràcter de la dona que tracta. Però ajuda a comprendre que no totes les dones som iguals i que tenim diferents formes de reaccionar, de pensar, de ser...
És un llibre entretingut que no avorrix perquè els capítols son curtets i quan acabes un, l'altre té un tema i una dona totalment diferents...

·Ara m'agradaria posar una pàgina que he trobat on posen notícies, articles i moltes coses relacionades amb les dones:
http://www.donesenxarxa.cat/


·També he trobat una pel·lícula que, per la seua sinopsi (encara no l'he vista), l'he relacionada amb el llibre. La pel·lícula s'anomena "Todo sobre mi madre" i aquesta és la seua sinopsi:





"Manuela perd al seu únic fill el mateix dia que ell compleix 17 anys. Destrossada per aquesta pèrdua, viatja fins a Barcelona d'on va sortir embarassada a la recerca d'Esteban, el pare del seu fill qui mai va saber que ho era. Manuela intentarà buscar de nou sentit a la seva vida a través d'una sèrie de dones que anirà trobant i cuidant."







Aquesta pel·lícula té un alt contingut sobre els problemes de les dones i els diferents tipus d'afrontar-los que tenim:

"Todo sobre mi madre és un homenatge a les dones, el que no implica que sigui una pel·lícula per a dones, ni tan sols amb missatge feminista. Les dones de la pel·lícula es donen suport mútuament i ens parlen sobre compartir el patiment, sobre la capacitat humana per a superar el dolor de la pèrdua, sobre la possibilitat del respecte i del perdó. La pel·lícula se centra en el món de les dones i del femení fins el punt que només hi han tres personatges masculins (el fill de Manuela, el pare de Rosa malalt d'Alzheimer i l'actor de teatre) i dos transsexuals."

"Les situacions més dures amb les que ens podem trobar a la vida, prenen tal naturalitat que, al llarg del relat, se sent aquest dolor, aquesta amargura i aquesta angoixa provocades per la mort del fill, la malaltia, la soledat, la dependència emocional... Davant d'això, les dones el que fan es acompanyar-se i parlar de una forma d'espontània solidaritat que la pel·lícula il·lustra molt bé. Totes les protagonistes tenen en comú que estan soles, encara que tenen ple domini de la seva soledat, i que comparteixen algun secret, algun que amaguen i que tracten d'afrontar amb les seves armes: l'enteresa, la tendresa, la comprensió i la lluita continuada. D'alguna manera, els sentiments són els veritables protagonistes de la pel·lícula dons són personatges que pateixen situacions límit i que per a suportar-ho s'aferren als seus sentiments que les converteixen en autèntiques persones. Amb el grup de personatges femenins, el director ens ofereix una panoràmica de diferents tipus de dona i sembla que ens suggereix reflexionar sobre les ombres i llums de cadascuna: Manuela és la forta d'esperit, amb afany de superació, íntegra i que no es deixa vèncer per les atrocitats, encara que en la seva vida fuig i torna desorientada. Huma és una dona d'aparença forta, d'aspecte imponent, però que amaga una enorme fragilitat en el seu interior i ens mostra la desesperació d'una persona disposta a suportar lo insuportable per amor. Rosa és la dona bondadosa i delicada, que té com objectiu primordial ajudar als altres i, a la vegada busca companyia , algú per a substituir a aquesta mare tan egoista que té. Agrado és la dona que tracta de construir-se a sí mateixa tal com explica en el seu monòleg en el teatre: "m'ha costat molt ser autèntica, però no s'ha de ser garrepa(...) perquè una dona és més autèntica quan més se sembla al que ha somniat d'ella mateixa"."

Tota aquesta informació l'he treta de la següent font:
http://www.edualter.org/material/cineiddssrr/madrecat.htm

Pose la direcció d'un video del resum de la pel·lícula:
http://www.youtube.com/watch?v=ZsLjZIgOQI4



·Per a acabar, vaig a posar una pàgina on podem trobar dones representades artísticament; com representen els artistes els diferents tipus que hi ha de dones amb les seus obres d'art (m'ha paregut molt interessant). Escric l'enllaç perquè és molt llarga per a posar tota la informació al blog:
http://www.revistadearte.com/ca/2008/11/24/mujeres-en-el-arte/



Fins ací el meu treball sobre el llibre Dones, d'Isabel-Clara Simó, que m'ha fet investigar i aprendre noves coses sobre nosaltres... les dones.


Raquel Martínez i Sempere, 1er BAHD

"Tipus de dones"

Avui vaig a fer la descripció de cadascuna de les dones que apareixen al llibre que he llegit, i vaig a fer-ho per capítols:

1. EL BON SUÍS
La protagonista d'aquest primer capítol s'anomena Sofia, i és una dona amb molts problemes matrimonials, a la qual vol deixar el seu marit (amb la casa), però ella no vol de cap manera. Recorre a la seua amiga Neli perquè l'ajude, però encara que seguix totes les seues indicacions per a tornar a agradar-li al seu marit, Sofia no aconseguix res... I acaba volent separar-se del seu marit, que ara no vol anarse'n de la casa...

2. PARDALETS
La protagonista d'aquest capítol es representa mitjançant un pardalet que té fills xicotets i ha de trobar menjar per ells, encara que ella no menge, però es sacrifica molt perquè als petits no els manque res.

3. LA MINYONA IMAGINÀRIA
La dona d'aquest capítol, Esther, és una persona que està farta de fer les feines de la seua casa i s'inventa una minyona que les fa totes, Eli, per a guardar les apariències davant les seues amigues. Però un dia es descobreix la seua mentida i Esther se sent avergonyida i humiliada, perquè la seua millor amiga els havia deixat diners i ara acabava d'assabentar-se que tenia minyona... i és clar, Esther no podia dir-li que era una minyona imaginària...

4. NIKE-AIR
La protagonista d'aquest capítol, Paca, és una dona molt sacrificada per la seua família, i més pel seu fill, que vol unes wambes noves i, com que no podíen comprar-les, la pobra dona troba un traballet i estalvia diners; després va a un lloc on les vénen més barates per a poder regalar-se-las al seu nen pel dia del seu aniversari. Ni al seu marit li diu quant costen les wambes, perquè si no no voldría, i quan arriba l'aniversari el xic li diu que ara vol una Nintendo...

5. PASSA-T'HO BÉ, REME
En aquest capítol apareix una prostituta anomenada Reme, una dona com qualsevol altra, amb sentiments i desitjos de tenir família, que troba un client que volia que amb ell la dona sentira plaer, i és clar, ella estava acostumada a fer açò i no podia gaudir sempre... Però finalment acabà vivint a una casa d'ell perquè la feia sentir especial i li pagava per parlar i "fer-ho"amb ella, ja que amb la seua dona no podia...

6. LLIURE
La dona d'aquest capítol, Maria, és una persona preocupada perquè el seu marit se n'ha anat del seu treball perquè s'aprofitaven d'ell i ara no saben que serà d'ells, encara que ell té un projecte amb un amic que sembla que sortirà bé, i ella confia a ell, però no al seu amic, perquè és ell qui posarà els diners i potser es torne a aprofitar d'ell, i és clar, l'home i la seua família han de menjar cada dia...

7. AMOR DE MARE
La protagonista d'aquest capítol, Andrea, és una dona que ha d'aparentar ser feliç amb el seu marit, pel nivell económic d'aquest, però que realment és una dona maltractada per ell, i els seus fills també son uns gamberros que sols la fan patir. No troba suport ni a les amigues, ni a la seua família, ni als advocats, ni al metge... tots creuen que es rara i boja, i que "pobret el seu marit, el que ha tingut que aguantar amb ella". Finalment es divorcia i intenta suïcidar-se, però la troben i la declaren incapacitada...

8. ENTRE CLASSE I CLASSE
La xica d'aquest capítol s'anomena Mireia, i és una noia molt gelosa, i amb motius, que no creu al principi a la seua amiga quan li dui que totes les xiques de classe han estat amb el seu nuvi, inclús ella, però Mireia no vol deixar-lo, perquè sap que si el deixa la seua "amiga" està esperant per a emportar-se'l...

9. L'ÀVIA SIXTA
La dona d'aquest capítol, Sixta, és una velleta que ningú pot aguantar pel seu fortíssim caràcter: ni les xiques que la cuiden, ni els néts... ni els seus propis fills! Pero té molts diners i han de guanyar-se l'herència... Quan ja no troben més xiques per a cuidar-la, parlen i ningú vol que estiga a sa casa, i finalment la porten a una residència que ella havia triat... Fins i tot, al final aconseguix ferir l'únic nét al qual sempre tractava bé... dient-li que no era legítim i que no esperara cap part de l'herència, encara que era l'únic que anava a visitar-la regularment.

10. LA FOTO
En aquest capítol apareix una velleta captaire, que troba la seua foto de comunió a un aparador d'una prestigiosa botiga... i ningú creu que aquella dona d'ulls alcoholitzats haguera sigut aquella xiqueta delicada i rossa de la foto...

11. LA PRESIDENTA
La dona d'aquest capítol, Magdalena, aparenta ser una dona amb molt caràcter i que dóna por als seus treballadors però, quan no pot més per la pressió dels problemes de l'empresa, s'amaga al bany i comença a plorar... Després, torna a maquillar-se, es mira a l'espill, i es dóna ànims per a tornar amb forces a la reunió on tots l'estaven esperant asustats...

12. AL METRO
La protagonista d'aquest capítol es una mare que fóra de casa té molt mal caràcter i discuteix amb tothom; però la dona té les seues raons, ja que té un fill que no pot caminar i li pareix una tonteria que els vellets avorrits es barallen al metro, amb els problemes que hi ha realment al món...

13. JA T'HO DEIA JO
Aquest capítol mostra com una mare entrometida i bastant pesada diu a la seua filla que el seu marit l'ha abandonada per no posar-se maca per agradar-li i parèixer una dona lletja, encara que no l'és... Després de tirar-li tot el sermó la filla li diu que no té res a vore amb açò, que el seu marit l'ha deixada perquè és homosexual... Però la mare vol tenir la raó i es va per altre camí, el de la cama...

14. SI M'ESTIMESSIS...
La dona d'aquest capítol, Laia, és una persona que per aconseguir tot el que vol es fa la víctima amb el seu marit i li diu que ell no li mostra el seu amor íntimament ni davant els seus pares... I ell, per no escoltar-la accedix a tot el que ella diu...

15. LA TAULA SET
La xica d'aquest capítol és una jove que es troba treballant per ella i per la seua amiga, ja que aquesta no pot perquè té problemes d'amor i està parlant amb ella d'açò, i mentrestant la protagonista treballa... De sobte, la xica que es troba a la taula set comença a tocar-la i s'adona que li agraden les dones...

16. LA COSINA AMÀLIA
La xica d'aquest capítol, Rosa, té un fort sentiment d'inferioritat des del moment que es troba amb la seua cosina, que sols té un any més que ella i és molt més maca i prima... Inclús els seus pares la comparen amb ella. Per açò, cau en l'anorèxia, perquè vol parèixer ella. Després d'un temps, la cosina torna amb els seus pares i quan la torna a veure està grossa... però feliç amb el seu marit i la seua filleta, i ella seguix amb els seus complexos...

17. "T'ESTIMO, LEONOR"
En aquest capítol es mostra Leonor, una dona molt freda amb el seu marit, que sempre està dient-li que l'estima molt, passe el que passe... El pobre home no té una vida molt bona, i sempre ha anat de fracàs en fracàs, però tenia a la seua Leonor, a la que tant estimava... Però un mal dia ell es trobava molt trist i ella no el va suportar i va deixar-lo a soles, i quan va tornar el trobà al bany amb molta sang, perquè s'havia intenta suïcidar... i aleshores es va adonar de quant estimava el seu pobre marit, quan potser no tornaria a veure-lo viu...



Ací la segona part del meu treball, si pense altra cosa la posaré demà...

Isabel-Clara Simó

El llibre que estic llegint per a valencià aquest trimestre s'anomena Dones, i és d'Isabel-Clara Simó. Avui, per a començar el treball, vaig a posar la portada del llibre i la biografia de l'escritora.




Aquesta és la portada. El meu llibre pertany a la 7ª edició, per això crec que ha agradat bastant.







Biografia d'Isabel-Clara Simó


Isabel-Clara Simó Monllor va nàixer a Alcoi, comarca de l'Alcoià, el 4 d'abril de 1943. Es va educar a l'acadèmia que dirigia el seu pare, a Alcoi.

Isabel-Clara Simó es va llicenciar en Filosofia a la Universitat de València, on va conèixer els primers grups nacionalistes que, sota el mestratge de Joan Fuster, anaven decobrint el su propi país. Es va dedicar a l'ensenyament, que va exercir primer a Bunyol (Altiplà de Requena), després a Figueres (Alt Empordà), on va ocupar una plaça de professora a l'institut de batxillerat Ramon Muntaner. El 1968 es va casar amb el periodista Xavier Dalfó, fundador de Canigó, aleshores de publicació mensual, que tenia prohibit, explícitament, publicar cap article en català.

Després de diversos expedients, escorcolls domiciliaris, detencions, judicis i lluita per tirar endavant la publicació, amb la democràcia, Canigó plega perquè en paraules de l'autora "el problema va ser que quan es va normalitzar la situació, nosaltres érem massa radicals. I amb les primeres institucions democràtiques notem que tothom tenia subvencions o publicitat excepte nosaltres. Vam veure que aquesta competència no la podíem resistir a la llarga i vam pensar que era millor morir amb dignitat."

A Figueres van nàixer dos dels seus fills (Cristina, l'any 1968 i Xavier, l'any 1970) i va examinar-se, a Barcelona, de les assignatures de la carrera de Periodisme, que va exercir des de l'any 1972 fins al 1983, dirigint Canigó, convertit en setmanari. Des de l'any 1973 amb la família s'havia instal.lat a Barcelona, on va nàixer la seva filla Diana (1976), i treballava a l'institut Sant Josep de Calassanç.

De catedràtica d'institut va passar a exercir durant quatre anys a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra, mentrestant, es va doctorar en Filologia Romànica.

Autora de diversos reculls de narracions, entre els quals destaquen És quan miro que hi veig clar (1979), premi Víctor Català; Històries perverses (1992), guardonat amb el premi Crítica Serra d'Or 1993, en aquest recull l'autora va fer patent la preocupació per la violència inútil, tema que va tenir continuació a Perfils cruels. D'altra banda, els relats que va presentar a Dones (1997), van ser objecte d'una versió cinematogràfica, l'any 2000, amb guió de Jordi Cadena i direcció de Judith Colell.

Igual com en els contes, Isabel-Clara Simó ha creat en les novel·les uns personatges complexos que mantenen relacions conflictives i que l'autora presenta en relats ben estructurats i amb un acurat treball de llenguatge. Destaquen, entre d'altres, la novel·la psicològica, T'estimo Marta (1986); Els ulls de Clídice (1990), on explica la relació de tres persones en un cercle tancat; La veïna (1990), on presenta un antiheroi que es veu obligat a investigar un assassinat del qual és inculpat; La Nati (1991), un relat amb rerefons de crítica social; La salvatge (1993), que va ser guardonada amb el premi Sant Jordi; El Mossèn (1994), biografia novel·lada de Jacint Verdaguer, de la qual es va fer una adaptació radiofònica a Catalunya Ràdio; La innocent (1995) va obtenir el premi València, del mateix any; El professor de música (1998), novel·la guardonada amb el premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, 1999; El gust amarg de la cervesa (1999) i T'imagines la vida sense ell? (2000), on refà la història d'un crim perfecte, com a venjança de trenta anys d'agressions psicològiques.

També han merescut l'acceptació de nombrosos lectors, les novel·les publicades en col·leccions per a joves: Raquel (1992)[això m'ha sorprès, perque jo m'anomene Raquel i vaig nàixer l'any 1992, encara que no té res a vore amb el tema...], Joel (1996), De nom, Emili (1998) i la narració per a infants, En Jordi i la sargantana (2000), sobre la història de la llegenda de Sant Jordi.

El 1996 va ser nomenada delegada del Llibre del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en l'etapa que aquest organisme va passar a formar part de la Institució de les Lletres Catalanes, càrrec que va exercir fins al 1998.

Com a guionista, va formar part de l'equip de "La granja", sèrie que es va emetre dins el programa La vida en un xip, a TV3. Des del gener de 1999 publica un article diari al diari Avui.

El 1999, la Generalitat de Catalunya li va atorgar la Creu de Sant Jordi.

Té obra traduïda a l'alemany, anglès, basc, castellà, francès, gallec, italià, neerlandès, suec.

És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.



--> Com a curiositat, deixe la pàgina del blog on una de les seues alumnes de la seua època de professora deixà la seua opinió sobre Isabel-Clara Simó:
http://rondallesdelavoradelfoc.blogspot.com/2008/09/dones-isabel-clara-sim.html


Ací està la primera part del meu treball... que supose tindrà dues parts més, més o menys...

Diana i Verónica

¡¡¡FELIÇ 2009!!! x)


El professor va dir que a més de fer treballs en el blog, també podem escriure coses de la nostra vida, per açò avui he de parlar dels meus ídols, dues xiques, ambdues il·licitanes, una cantant i l'altra actriu: la cantant s'anomena Verónica Romeo (nom artístic, en realitat el seu cognom és Romero Sotoca), i l'actriu, Diana Palazón Oliver.

He tingut la gran sort de poder estar amb elles en més d'una ocasió, i puc dir obertament que, a més de dues grans artistes, ambdues són unes persones excepcionals i molt importants per a mi, ja que sóc fan d'elles des de fa molt de temps, des dels seus inicis, quan jo era una xiqueta encara, i puc dir que pràcticament he crescut amb la música d'una i les sèries i pel·lícules de l'altra.

En aquestes fotografies encara eren molt petites: la de l'esquerra és Diana, i la de la dreta, Verónica. Veritat que eren precioses?? ;)









Aquestes són dues de les fotos que més m'agraden d'elles... Bé, tinc moltíssimes fotos que m'agraden de cadascuna, però no puc posar-les totes (tinc més o menys 1000 fotografies de cadascuna...)





També tinc fotos meues amb elles, però ja les posaré altre dia... =)


I bé, que puc dir d'elles... que les estime moltíssim, que m'ajuden encara que no ho sàpiguen directament... i que sempre tindran el meu suport en tots els seus projectes, perque crec en elles i pense que són unes grans artistes, i un gran orgull per a la nostra ciutat!!

Per a acabar, dir que en els enllaços d'aquest el meu blog podeu trobar les adreces d'algunes pàgines dedicades a elles, com ara les seues webs oficials, el fòrum de Diana, el space de msn de Vero, etc.



SEMPRE AMB VOSALTRES!!

Himne a Elx

I bé, després del comentari del professor, he decidit seguir amb el blog i, és clar, el següent trimestre faré el treball del llibre ací...

Avui vaig a posar l'himne a la meua ciutat, Elx, i també altra cançó que no és l'himne però que m'agrada molt, i s'anomena "Aromas ilicitanos".

Himne a Elx

Salve pueblo querido que en ti viera
la luz radiante de vivo arrebol
la luz que dora elevada cimera
vigía perenne que es la palmera
que sube hacia el sol
Tu conservas reliquia sagrada
como amante y feliz tradición
son tu "Festa" y tu Virgen amada
que nosotros llevamos clavada
en el alma y en el corazón.
En tu seno amoroso guardaste
una Dama de excelso valer
que de pena al perderla lloraste
y al gobierno francés suplicaste
que a España debiera volver.
Eres cuna de ilustres varones
eres nido de paz y de amor
demostrando en tus nobles acciones
que se albergan en tí corazones
rebosantes de fé y de valor.
Tus granados con flores de grana
y sus frutos sabrosos sin par
tus mujeres de faz soberana
cual de reina gentil musulmana
nos incita a vivir y a soñar.
Toque pues despertar de energía
y al trabajo los ojos volved
desechad la cobarde apatía
y podamos gloriosos un día
ver a Elche brillar y crecer
Gloria a Elche, ciudad que labora
gloria a Elche de luz y esplendor
oyer el canto de un alma que adora
que sonría de gozo y que llora
y por tía diera vida y honor
Gloria a tí Virgen nuestra y amparo
de este pueblo postrado a tus pies
al que alumbra constante tu faro
que al pedirte favor es avaro
y en ofrendas es noble cual ves.
Elche insigne de augusta memoria
arrogancias y noble lealtad
que en sus fastos ensalza su historia
y deslumbra con halos de gloria
por su amor al trabajo y piedad
Salve pueblo querido que en ti viera
la luz radiante de vivo arrebol
la luz que dora elevada cimera
vigía perenne que es la palmera
que sube hacia el sol.

Aromas ilicitanos

Escucha España patria mía
el canto hermoso y sin igual
de este pueblo que al cielo mira
con alegría la gracia eternal
Tiene su alma altruista
tiene su alma universal
tiene por reina y por patrona
morena, morena
la que vino por el mar
Bajo el frondoso ramaje
del milenario palmeral
tiene por reina y señora
nuestra palmera imperial
Con los ecos del misterio
y la gran nit de la alba
llevamos en nuestro pecho
para la virgen un altar
Bajo el frondoso ramaje
del milenario palmeral
tiene por reina y señora
nuestra palmera imperial
Con los ecos del misterio
y la gran nit de la alba
llevamos en nuestro pecho
para la virgen un altar
para la virgen un altar

I ara una fotografia que m'agrada moltíssim:

La meua primera entrada del blog!!

Bé, aquesta és la primera entrada del meu blog en Valencià!!

Ara mateix estic pensant a com fer el treball del llibre de lectura... és molt difícil, perque he de sorprendre el professor, Carles, i la veritat no tinc ni idea de com puc aconseguir-ho... crec que faré una part ací al blog i l'altra en paper...


Per a començar a fer boca, us pose la portada del llibre que estic llegint, Blandín de Cornualla, d'autor anònim, i també deixe l'argument d'aquesta novel·la.









El Blandín de Cornualla és una novel·la de cavalleria, d'autor anònim, que relata les aventures, d'armes i d'amor, de dos cavallers errants de Cornualla, Blandín i Guiot, en un món entre real i fabulós que aprofita tots els recursos del roman breton.


























Crec que ja tinc algunes idees... ara, a treballar!!!